Motos d'antes

Que aprofitant l'avinentesa d'un bon àpat (càtering by Mantequeria Ravell), a casa de la Núria i l'Oriol, vam visitar al flamant El Corte Inglés de Can Dragó, la bellíssima exposició de motos antigues (fins el 15 d'octubre). La mostra consta de 17 unitats exemplars. Totes més lluentes que la moto que puguéssiu treure del concessionari ara mateix. De manera que podem veure, en detall, els dissenys de fa 105 anys! (la més antiga, una Peugeot, model 2 HP C 239,5 cc del 1903) cap aquí ( la més nova, una Honda, potser dels 50). Les marques són variades i van de les més conegudes a les de nom més inversemblant: Douglas, Triumph, Indian, BMW, Levis, Norton, Motosacoche ( de debò, no me l'invento, a les fotos em remeto)... Tot un plaer veure els dissenys perquè, obviament, de les mecàniques no em podem dir res.
L'anècdota: que a la primera foto que disparo ja em ve un vigilant a dir-me que no es pot fotografiar. Doncs, ja em veieu, furtivament, disparant rera les columnes, amb la càmara sota la jaqueta, etc., mentre veus que tot déu, amb els mòbils, va fent, trànquilament, les seves fotos. Apareix, llavors, un "pajaru", de pulcre vestit i enorme càmara reflex, disparant a tort i a dret, amb notori "desparpaju". Encara i així, segueixo fotografiant amb aquell característic sentiment de culpabilitat que ens ha llegat el judeo-cristianisme. Resultat: ve cap a mí, un altre cop, el vigilant (ara, em pren la càmara sencera o la memòria, penso jo), i em diu que les ordres que tenia les ha contravingut un "quefe" (aquell benplantat), de manera que les creu revocades i m'autoritza a seguir fent captures, tot disculpant-se. Happy-end.
I la resta de les fotos, al meu àlbum.

Elogi del cúter

Finalitzo les vacances i, amb elles, el curs pràctic de bricolatge a casa. De tots els estris d'inestimable col.laboració, vulldria, aquí, destacar les virtuts del cúter.
Aparentment, només talla, sí, però, de moment, vegem, amics, el que, el tant gràcil instrument, m’ha permès fer (especialment, a l'hora de reparar la mampara del bany):

1-Tallar:

- la silicona (la vella, groga o negra, ja, semi-elàstica, molt amable quan s’ha de retirar, que va sortint d'una peça, tota ella), i la nova, blanca, blanquíssima, impoluta, però menys elàstica, gairebé semi-líquida, que, al tallar-la i intentar retirar-la, desesperadament, va adherint-se, a les parets i a tots el objetes que tingueu a la vora, com aquell que, havent naufragat, s’agafa a un ferro roent, si això li ha de salvar la vida.
- plàstics diversos. Verbigràcia: la cànula del tub de la silicona i envoltoris.

2-Aixecar la calç del bany:

Ni Calgonit ni marques similars. Rasca rasca, i una bònica pols blanca substituiex les superfícies (també, però anteriors) blanques després de la seva execució. S'aspira (ei, amb l'aspirador) i tot, una altra vegada, per estrenar.

3- Retira l'òxid dels cromats:

El pacient: el tovalloler. La diagnosi: rovellament galopant. Acció terapèutica: raspat amb cúter. Sobretot, a la part baixa, on s'acumula l'aigua, les excrecències són superbes. Gairebé, ho dones per irreversible i tant mateix...
el crom, agraït, et retorna, de nou, la teva efígie, corregida i augmentada (Deo gratias), ja només cal rematar-ho amb poliment.

4- Lleva adherències de les rajoles:

Que dius, ni el Vim ni el Mr. Proper ( ni cap de la resta dels superherois Marvel), fa fora dels meus rajols (o "llambordines"), tota aquesta malura o pesta negra que s'ha apoderat del bany. Doncs "va a ser que no" (expressió originaria, a la tele, de 7 Vidas, no dels anuncis del Canal +, pesi a qui pesi). Res més fàcil que rasca i rasca amb el cúter i ja tens el bany "com alicatao" de nou.

5-Aixeca la pintura bufada:

Potser el delit més gran que ens dona l'estri, és aixecar l'esmalt o pintura d'aquelles butllofes turgents producte de l'humitat. Són lleugeres, inflades i plenes. Tota una experiència vàcuo-carnal.

3 models 3, he utilizat:

1 - El més polivalent: una mena d'estilet, fínissim, amb mànec d'acer inoxidable. Elegant, amb clip per dur-lo a la butxaca de l'americana al costat del Cross, la Parker o, si aneu sobrats, la Montblanc, sense desentonar.

2 - El bast: amb enòrme mànec de plàstic carabassa i full amplot. Molt pràctic a l'hora de tallar grosses i grosseres superfícies.

3 - L'híbrid: integrat en una tissora d'escriptori, amb mànec de plàstic blau elèctric. Es troba superposat en el full més llarg. Remet (i desde ja, cal que també en disposin, elles) a les famoses navalles suïsses.

Marlene, Miquel i Nerea

Data: 4 d'agost del 2005: primer aniversari de la Nerea. Lloc: a casa dels pares, la Rosa Maria i l'Iñaki. Al menjador: la Dietrich i el Miquel. Pletòrics, tots dos.

How deep is your storm

st

Vaja, quina setmaneta de pluges (si ho diem suau), tormentes (realment).

Nosaltres, sota terrat, estem espectants: el soroll dels trons i de la pluja repiquetejant, angunieja. De fet, tenim goteres a l'escala (el caixó on acaba l'escala que porta al terrat), i l'ascensor (per això o per allò) espatllat. A la nit, ressonen els gruixuts gotims d'aigua damunt el sostre i no em deixen dormir.

A la zona del Prat (on tenim, a Avis, l'area de servei), he pillat el final del núvols (que, llavors, viatjaven cap a ponent). Com diu la Muntsa (la Gírgola, sí), dues immenses carotes que delimiten la tempesta (a la manera de descomunals gegants quixotescos, afegeixo jo). Amics e amats, expliqueu-nos la vostra experiència, si us ve de bust.

Crash, i van...

Ben trobats, des del Works, el petit Word de què ve proveït el nou Pc. Tota una pàgina en blanc on escric en lletra molt i molt petita (Times New Roman 10), la que ve per defecte, que fa, la dita pàgina en blanc, un llençol inacabable. A vejam si caure (ho estic fent) en el vell tòpic dels escriptors…(l “horror vacui“). I ho faig, no per massa cosa, només per introduir-vos, de ple, en aquest nou post que només és una continuació dels que, si pogués agrupar-los (vell tema meu), ho faria sota el capítol Crashos. Sé que us va la marxa, de manera que us ofereixo una nova percaça.
Tornarva, al vespre, de la feina pel meu camí predilecte, quan a la cruïlla del carrer Constitució (el meu triangle de les Bermudes) amb Navarra (crec), vaig topar amb aquest accident. Sembla clar, que els dos cotxes pujaven Navarra molt ràpid i, al voler incorporar-se a Constitució…doncs, això, es van estampar, l’un darrera l’altre, a l’arbre. La lliçó és evident.